8 de Desembre de 2017: Jornada de Reflexió.

Portem moltes, moltíssimes, i segurament ja massa manifestacions emotives amb motiu del creixent anhel d’una part de la població catalana per emprendre un camí propi en la gestió del nostre país, el que anomenem “procés”. PROCÉS, una paraula estireganyada, vilipendiada, lloada i amenaçada, que segurament té un significat molt diferent depenent de qui i de on es pronunciï.

Ahir com molts milers de ciutadans de Catalunya vaig estar a la manifestació de Brussel•les. Pràcticament he participat en totes les altres, però les anècdotes viscudes ahir, amb una franca influència del que ha succeït des del dia 1 d’Octubre, m’ha fet reflexionar.

I és que ahir no només vàrem viure una manifestació, va ser tot el desplaçament, les peripècies col•lectives, el clima hostil -feia un fred gèlid, que juntament amb el vent i la pluja a les acaballes de la manifestació, ens varen fer passar un mal tràngol- i malgrat tot això, les cares de la gent, durant tot el dia ho deien tot.

Vaig tenir la mateixa sensació, digueu-me provincià, de viure en un gran poble. I quan parlo de poble em refereixo a una vila petita com pot ser el meu poble o qualsevol dels molts pobles de Catalunya. No érem desconeguts, les complicitats, a l’aeroport, al metro, abans, durant, després de la manifestació, visitant la capital d’Europa, durant el trajecte, en tot moment, eren de com si ens coneguéssim tots de tota la vida.

Tanta gent que varem saludar amb emoció durant la manifestació, d’Amer, amics dels ral•lis, gent que hi eren i no ens varem veure però ens enviàvem whatsapps amb les fotos dels mateixos llocs minuts abans o després, i desconeguts, amb qui departíem animadament, perquè tots teníem les mateixes experiències d’indignació amb la situació i de l’esperança de veure que som tants i tants els que ens il•lusionem amb cada mobilització.

I avui se’m dibuixa un somriure recordant com entre tots ens vàrem aclarir per arribar a l’estació de Shuman de bon matí, del repartiment de globus grocs que portava i de com la gent els recollia de terra quan es rebentaven. De la il•lusió de compartir amb una gran amiga de la meva mare i regidora de base de ERC aquelles vivències. De com ens vàrem ajuntar amb una parella, ella de Lleida i ell sud-americà tot menjant les “moules and frites” i departint sobre la jornada. De tantes i tantes fotos que ens tiràvem els uns als altres, a la “Grand Place” fent equilibris amb els paraigües i com tothom cantava encara allà els segadors. De com juntament amb un noi de Santa Cristina d’Aro, varem explicar en el trajecte cap a l’aeroport, a un senyor que no era una manifestació d’espanyols, si no de catalans i de les fal•làcies que explicaven els mitjans influïts per Madrid del possible resultat del referèndum vinculant que voldríem i que no era el que havíem pogut fer el dia 1 d’Octubre. De com vàrem ser felicitats per un Sr. belga a Vadentem per l’impressionant civisme mostrat i de com ens mereixíem reeixir en les nostres reivindicacions. I finalment, com a colofó, de la Sra. Maria i les seves amigues septuagenàries que tornaven cap a Cornellà i anaven perdudes per l’aeroport, visiblement desorientades i nervioses però amb una alegria immensa d’haver passat un dia inoblidable envoltades de “rovellons”.

I és que tota aquesta és la meva gent, la gent amb qui no només compartim una visió molt i molt semblant del país, si no que ens sentíem com si fóssim d’una gran família. Tots ells explicaven anècdotes semblants, van tenir sensacions semblants, i ningú es recordava del fred i la humitat que el dia 7 de Desembre hi havia a Brussel•les.

I la meva reflexió, pensant amb les discussions acalorades amb els meus amics no independentistes, amb l’argumentació i contra-argumentació sobre aspectes econòmics, sobre manipulacions burdes, sobre la pluralitat dels mitjans afins a una i altra causa… En el fons, la qüestió és molt més senzilla: com de gust bé implicar-se col•lectivament amb tota aquesta gran família que té ganes de canviar el país, potser amb matisos molt diferents, però en definitiva amb esperança per a trobar un millor encaix per tota la seva gent. Quines ganes de tenir projectes comuns!

Encara, mentre escrivia aquest post, m’ha trucat un meu company, no independentista i li he dit: “com de diferent ho veuríeu si enlloc de parlar d’economia i de dubtosos pous sense sortida, fóssiu capaços de submergir-vos, encara que fos un minut, dins de l’esperit col•lectiu que hem construït amb l’excusa del vilipendiat, estireganyat, lloat i amenaçat procés. Si ho haguessis vist amb els meus ulls ahir a Brussel•les, en el cor del poder econòmic que ens regeix i tant et preocupa, ho veuries molt diferent”.

En resposta a Amalio Rey: ¿No hay otra salida que un referendum pactado?

Blog Amalio Rey

L’Amalio Rey (@arey a Twitter) és un consultor especialista en intel·ligècia col·lectiva (creativitat, gestió del canvi, hibridació en projectes, cultura col·laborativa, etc.) a qui segueixo des de fa anys i a qui fins i tot vaig poder conèixer un dia personalment al Consell Comarcal de la Selva quan va dirigir el projecte de Hibritur la Selva, tot i que malhauradament, jo no vaig seguir massa aquell projecte. Les seves aportacions són sempre interessantíssimes i com a ciutadà espanyol (resident a Andalusia, però havent treballat en diversos projectes a Catalunya) ha escrit varis “posts” en el seu blog en referència al que està passant al nostre país.

Avui, 24 de Setembre, ha publicat el següent post:

¿No hay otra salida que un Referéndum pactado?

En recomano la seva lectura ja que no només analitza d’una forma molt constructiva, racional i ponderada la situació que estem vivint a Catalunya aquests dies, a més a més, es mulla amb diverses propostes que seria molt bo que els respectius governs poguéssin tenir com a base de negociació.

L’Amalio, després d’una duríssima crítica de l’actitud del govern espanyol en la crisis, proposa, en una buscada equidistància que tant el govern espanyol com en el català pensessin en un referèndum legal i acordat en una proposta basada en 6 punts. Un cop l’hagueu llegida, passo a publicar el comentari que he escrit durant bona part d’aquest diumenge:

La meva resposta a l’Amalio Rey (publicada com a comentari en el seu blog)

Buenos días Amalio

Desde una postura claramente independentista, estoy de acuerdo con el 90% que expones en ese post.

De la introducción, en lo único que discrepo es en dos cosas.

Cuando dices: “si dos partes no se ponen de acuerdo en las condiciones, no hay consulta”, solo lo podemos aceptar cuando las dos partes se presentan a negociar la misma, no en la situación actual.

Lo que no vale es que delante de la negación indefinida de la consulta, los independentistas nos quedemos de brazos cruzados esperando que algún día algo cambie en el otro lado. Y este es el escenario actual, gente en la calle dispuesta a defender este derecho, y a hacerlo pacíficamente, lo que espero que a pesar del gran riesgo que supone, no se rompa.

La segunda, y quizás no he acabado de percibir una cierta ironía, es que un referéndum de autodeterminación sea para nosotros el “premio gordo”. El premio gordo de verdad, seria la capacidad de gestionarnos colectivamente sin imposiciones de una serie de gobernantes que no es que solo no nos entiendan, es que actúan en nuestra contra. Un referéndum de autodeterminación no es un premio gordo, es un derecho fundamental.

Dicho esto, ojalá tus seis puntos fueran la base de una negociación para el referéndum, aunque a día de hoy el independentismo lo vería con mucho escepticismo. Respecto a ellos, mis reflexiones son las siguientes:

 

1. Imparcialidad y plenas garantías para ejercer el voto en libertad:

Estoy de acuerdo, una entidad absolutamente independiente, probablemente tendría que ser un organismo internacional. Creo que en Suiza se ha ofrecido alguna vez para ello.

En lo que no estoy de acuerdo es en que haya presión social para que la gente vote que SÍ. La presión se ejerce para que se vote. De todos los carteles que hemos pegado estos días, la mitad o más reclaman el derecho al voto. El hecho de que la parte del NO bloquee sistemáticamente la posibilidad de voto es lo que ha desembocado en presión social. La presión sobre los alcaldes socialistas ha sido para que no se pongan al servicio de que se pueda votar, y tal como he dicho antes, el bloqueo indefinido a la consulta solo provoca que “el agua se vaya embalsando y que llueva más, hasta que la fuerza sobrepase la presa”

También quiero puntualizar que me hace gracia la gran desconfianza hacia la Generalitat se ha focalizado sobretodo sobre el hecho de que los “ex-convergents” se hayan puesto del lado de los históricos postulados de ERC en términos del independentismo. Cuando en Septiembre de 2009, se organizó en Arenys consulta independentista en un ámbito municipal, se inició por iniciativa de la CUP pero ERC, CiU y los grupos independientes la apoyaron. Esto fue lo mismo que la consulta que se organizó en mi pueblo, donde la CUP no tenía representación y dónde prácticamente fue iniciativa de unos cuantas personas independentistas, que no eran militantes de ningún partido, que enseguida tuvieron el apoyo incondicional de los militantes y simpatizantes tanto de ERC como de CiU. Pasó lo mismo en el pueblo de mi pareja, y en casi todos los pueblos de mis amigos y conocidos. Todos esos regidores de CiU, algunos de ellos en el gobierno y otros en la oposición, estaban tan legitimados como los de los demás partidos y la inmensa mayoría de ellos tenían tan poco que ver con la corrupción como la mayoría de los regidores de los demás partidos. Ahora esta Generalitat “tan sospechosa” es la herencia de toda esta gente, que se han apartado para siempre de la política tan “Pujoliana” del “peix al cove”, que era la que primaba en las élites de Convergència y sobretodo de Unió, que se ha quedado en nada. El actual posicionamiento de la Generalitat viene de entonces y de toda esta gente, y quien no quiera verlo es porque no se ha molestado en analizarlo.

De todas formas, yo estaría muy de acuerdo que llegados a un pacto la consulta sea organizada o fuertamente supervisada por un organismo independiente.

2. A las urnas se va con las cuentas claras:

También estaría de acuerdo, pero francamente creo que esto es más utópico que la misma independencia unilateral, viendo como actúa el gobierno español y todos los poderes que le circundan. En Catalunya tenemos claro que hay varias incertidumbres importantes, pero eso no significa que no podamos asumir cierto grado de riesgo. Siguiendo con tu ejemplo introductorio, creo que muy muy poca gente se divorcia sabiendo exactamente todas y cada una de las consecuencias que un giro de timón tan brusco en su vida le va a acarrear. Ahora, esto no significa que haya parejas que se divorcien de común acuerdo y con un análisis completo de los pros i los contras en las dos partes. Como dirían los gallegos, “haberlas, haylas”, pero no son lo más corriente.

Por ello, en un escenario ideal en que el NO A LA SEPARACIÓN sea propositivo y no PROHIBITIVO, seria sin duda conveniente. Lo que no me parece de recibo es: Si el No a la Independencia no es propositivo ya no se puede votar… porque el Si genera demasiada incertidumbre… Este planteamiento plantea un bloqueo que los partidarios del SI tampoco nos podemos permitir. Es por ello que ha acabado imponiéndose en Catalunya lo de Referendum SÍ o SÍ.

3. Derecho de autodeterminación, sí, pero para todos:

No sólo estoy plenamente de acuerdo contigo con esto, Amalio. Es más, imagínate el escenario que Catalunya se independiza de España y que en España se producen cambios sustanciales porque sin duda será algo que podrá ante el espejo a muchas de las estructuras políticas y territoriales existentes en España. Si las distintas comunidades españolas se reconfiguran, no solo sería completamente lícito y coherente que algunos territorios interiores de Catalunya quisieran decidir su futuro dentro o fuera de Catalunya, además, también lo seria que la gente dentro de Catalunya promoviera confederarse con otros pueblos, de la forma que se acordara, y someter esto a referéndum, pudiendo afectar, por qué no? también a Catalunya entera.

4. Una mayoría simple no es suficiente:

Estoy completamente de acuerdo si se cumple el punto 2. Sería como imputar un porcentaje adicional como parte del coste del cambio. En lo que no estoy de acuerdo es que en el caso que nos ocupa, que tan aberrante es asumir los riesgos de quedarnos en un estado que no nos respeta, que nos ningunea, y que tiene toda la maquinaria del poder a su disposición para influir sobre la opinión pública, incluso amedrentándola. En este caso, un 50% + 1 voto nos legitima porque las incertidumbres del cambio que no están resueltas están compensadas con las amenazas, manipulaciones, y todas las patrañas que no solo practica el PP si no también una buena parte de la llamada izquierda española. Para pactar un punto como este el interlocutor tendría que ser un gobierno como el canadiense o el británico, donde los principios democráticos pasan por encima de la supuesta unidad indisoluble e inalterable de sus respectivos estados.

 

5. La opción del NO debe ofrecer también algo nuevo, tiene que ser un SÍ al cambio:

A eso solo le añadiría, que no solo es una cuestión de autogobierno o de financiación, como dices en la introducció, es de dignidad.

En ese aspecto, creo que el maltrato ha llegado para muchos a un punto de no retorno. Siguiendo con el ejemplo de la pareja, creo que lo que se ha hecho por parte del PP y Ciudadanos (que nacieron como una forma catalana de predicar dentro de Catalunya lo mismo que el PP pero en catalán), pero también por una parte importante del PSOE, ha sido cuanto menos maltrato psicológico. Crees que ante el divorcio en una pareja en la que se produce maltrato hay mucho espacio para cambios propositivos?

Además me cuesta mucho creer que tantos amigos madrileños, andaluces, asturianos, etc. que han interiorizado a nivel personal la catalanofobia (así, en general, “aunque contigo nos llevamos muy bien y eres muy buena persona”) cambien en poco tiempo su marco menta. Estamos en el punto que por respeto al buen trato y la amistad simplemente no se pueda hablar de este tema, el NO propositivo en forma de SÍ al cambio tendría que superar estos marcos mentales y ello conlleva mucho tiempo.

6a. (de mi cosecha) ¿En cuanto tiempo se convocaría el referéndum?:

Este punto tendría que ir antes seria la primera parte del 6, y es que tampoco se van a aceptar los cantos de sirena de que primero vamos a reformar la constitución, luego vamos a crear comisiones en el congreso para debatir el marco en el que se puede organizar un supuesta consulta, luego, hay que recoger las opiniones de los territorios y para ello hay que… etc. … Es verdad que ante una decisión tan importante no se puede meter prisa, pero es que afrontar una propuesta como esta en España tampoco puede ser una maniobra de dilación para “baja el suflé” hasta que todo vuelva a su cauce, implementar 4 migajas en forma de aumento de la financiación y autogobierno y dentro de 10 años tendremos las condiciones …. Esto es insostenible, la gente está HARTA. Ahora si la consulta no se celebra o no se consigue hacer en forma que se pueda legitimar internacionalmente, las movilizaciones pueden ser brutales (porque la ANC y Omnium sobretodo llevan 6 años trabajando con eso y la estructura creada es de órdago) … no vale decir que esto se hará cuando se den las condiciones para cumplir los 6 puntos que propones, hay que pactar un límite y que ambas partes tengan que cumplirlo.

6b. ¿En qué condiciones se convocaría un nuevo referéndum?:

También estoy completamente de acuerdo si se cumplen los 5 puntos anteriores.

En definitiva, nuevamente celebro leer y contrastar opiniones tan constructivas y razonadas como la tuya, pero creo que hay varios puntos tan extremadamente difíciles de cumplir a día de hoy (desde mi punto de vista por parte de los núcleos de poder del estado español) que solo veo dos salidas: Independencia o Sumisión.

Hem de ser intel·ligents … i en defensa del Diari Ara

Avui, 10 de Setembre del 2017 ha sortit publicat aquest comunicat al Diari Ara respecte a la publicació de publicitat institucional sobre el referendum al diari català.

Després de l’allau de comentaris, molts d’ells anunciant o amenaçant que es donarien de baixa, jo hi he publicat el següent comentari (de manera resumida perquè l’original que replico tot seguit era massa llarg per la seva secció de comentaris al lector)

Foto: Diari Ara

Comentari publicat:

 

SRES I SRS, AIXÒ ARA JA ÉS COM UNA GUERRA, MES QUE VALENTS HEM DE SER INTEL•LIGENTS!!!

Vaig llegir aquest comunicat ahir a la nit, del llit estant amb la tablet, i la primera reacció va ser com tants d’altres: si els polítics s’arrisquen, com pot ser que l’Ara, s’arronsi a les primeres de canvi?

Però pensant-hi una mica més, trobo lògica la decisió sota el punt de vista que molts heu apuntat: Quin sentit té arriscar a que tanquin el diari pel sol fet de publicar la publicitat institucional de la Generalitat que estic segur que no proporcionarà ni un sol vot addicional entre els lectors de l’Ara? … la majoria dels lectors som independentistes convençuts!

La decisió de donar-se de baixa i castigar l’Ara “per falta de valentia” és donar avantatge al govern, que pressionant als mitjans, no només vol impedir que el missatge arribi als ciutadans, també que ens barallem entre nosaltres (doble victòria).

Per guanyar conflictes s’ha de ser valent, sí, però quan toca. Els polítics no tenen més remei que desobeir. Els voluntaris, ho podem fer sense cap problema, i serem milers, però perquè arriscar un portaavions com un mitjà afí, per un acte de valentia que no serveix per res? … En les guerres, que tant de bo no veiem mai, anar a ser carnassa a la línia de foc, fa ser molt valent, però davant d’un exèrcit infinitament superior, molt inútil.

Als independentistes ens toca fer “guerra de guerrilles”, sortir al carrer, i intentar explicar, porta a porta si cal, els nostres arguments …. ells podran atemorir als mitjans, però no aturar un exèrcit de formiguetes insignificants però que en aquest sentit, és molt més nombrós que el seu aparell de polítics, funcionaris, mitjans de l’imperi, etc., etc.

Com diu avui en Toni Soler, ens perd l’Estètica, aquest referèndum i la seva campanya no serà “com sempre” (ho sento Vicepresident Junqueres), serà molt diferent, i perquè quedi tot molt maco, no podem acabar tots barallats i no aprofitar la oportunitat de portar-lo endavant com sigui, encara que no sigui amb bonics anuncis institucionals, als diaris, ràdios o televisions públiques. O és que algú pot ser que vivint en aquest país no s’assabenti que el 1-O fem un referèndum?

Per tant, us demano que més que castigar a l’Ara, (doble guany per l’Estat Espanyol), comencem a pensar tots què podem fer per ser efectius amb el mínim risc possible, i fer pinya amb els que han hagut de prendre riscos realment necessaris.

PD. Per cert, aprofito per llançar la idea de que tots els documents necessaris per organitzar el referèndum es poden imprimir a França …. els que vivim a l’Alt Empordà coneixem mooooltes maneres de creuar la frontera per portar-los …

Perquè votaré Democràcia i Llibertat el 20D

Tot i que sempre he votat ERC, el diumenge 20 de Desembre votaré, amb l’ull posat Catalunya, a DiLL pels següents motius:

1.- Crec que malgrat tots els dubtes aritmètics la coalició de Junts pel Sí del 27S va ser un gran encert. La gran majoria de la gent del meu entorn, catalanistes de tota la vida i alguns independentistes de soca-rel,  no ens discutim gaire pels diferents enfocs polítics dels partits catalanistes. Anar tots junts el 27S ens va fer molta il•lusió a tots els que ens hem anat implicant amb cada pas, amb cada manifestació, amb la consulta del 9N, etc. Ningú va preguntar a quin dels partits votàvem cadascú de nosaltres. DiLL és el que queda d’aquell esperit, sense ERC, que era qui defensava que aritmèticament el resultat hagués estat millor per separat. Jo continuo tenint els meus dubtes.

2.- Deixant de banda la ideologia i els tacticismes de partit, jo a l’Artur Mas me’l crec. No sóc ni he sigut mai cap “palmero” de CiU, mai! … però com jo, molta gent que hem votat ERC tota la vida hem vist que el seu compromís de cara al procés ha estat sempre ferm i conseqüent. Jo sóc dels que crec que el seu camí cap al sentiment independentista ha estat un camí lent i progressiu, però cada vegada que ha fet un pas endavant, l’ha fet amb fermesa i sense mirar enrere. Això em dona la impressió que ha arrossegat a molta gent. Si hi hagués un altra candidat de consens entre la majoria dels independentistes i un candidat alternatiu amb la mateixa fermesa perquè Mas renunciés a liderar el procés, jo no ho trobaria malament. Però que una persona com Lluis Llach el defensi amb tanta vehemència és perquè des de dins de JxSí tenen clar que és el millor candidat possible i el que aconsegueix aglutinar que els 1.650.000 votants de JxSi es sentin representats.

3.- Com diu la CUP, a Espanya no hi hauríem ja de pintar gaire res. Però de moment, la realitat és que hi som, i si el camí del procés segueix pels averanys d’aquests 3 últims mesos, hi serem encara una bona temporada més (o fins i tots potser tots nosaltres ens morirem espanyols). Així, per una banda, tenir una bona representació de l’Independentisme a Madrid, crec que ens farà més bé que mal i crec que és naïf pensar que si tots ens abstinguéssim hi guanyaríem gaire res.

4.- Però mirat de portes endins, de cara a Catalunya, crec que seria ideal que Mas sortís reforçat en forma de suport a les eleccions espanyoles, i que aquesta força sigui una demostració per a la CUP de que fins i tot sense el paraigües de ERC molta gent ens el creiem. De fet, no entenc perquè el “no investirem Mas com a President” sigui un axioma irrefutable de la CUP, sense pensar que encara que hi hagi noves eleccions, segurament l’escenari serà el mateix o pitjor pels que volem construir un nou país.

Així, que a mode de resum, a dia d’avui dubto que el poc que pintem a Espanya no ho defensin igual de bé els de DiLL (que són Convergència, Reagrupament i MES) que el que ho podria fer ERC, que com a germans espero que els vagi molt bé, però que atreguin vots de Podem la CUP o del PSC. Però la meva opció i la de molta gent del meu entorn, votants de ERC, és que el 20 de Desembre hem d’utilitzar aquesta “única arma que tenim” per intentar reforçar a l’Artur Mas.

Concurs d’ulleres grosses

Un director del Circuit de Catalunya i un ex director de Seat Sport bruts i empolsegats fan gràcia a un jovenet de 23 anys que se'ls mira amb unes ulleres enormes

Qui porta les ulleres més grosses, en Servià o jo???

La veritat és que ja fa uns dies que el meu tiet Josep Maria em va enviar aquest enllaç. Avui repassant els correus m’ha fet gràcia compartir-lo … era a la Baja Aragón de 1989, tela quina fila que feia aquest jovenet encantat!!!! … i és que d’això en fa gairebé 22 anys!!!! Bufff

I és que la vida dóna moltes voltes. En Salvador Servià enceta una nova etapa com a director del Circuit de Catalunya, on de veritat espero que apliqui l’esperit dels temps de la foto, que estic segur que en Salvador no ha perdut. Si més no crec que ara ens toca viure un temps en que a tots nivells cal arremengar-se i embrotir-se!

Per cert, molt bo el post en el forum de driverphoto sobre la carrera esportiva de’n Salvador Servià

El tocino, la velocitat i la ràbia que els fa a alguns

Pel Facebook m’ha arribat la notícia del petit sidral que s’ha muntat amb una web que es diu ‘Rallyes.net’ on escriu el veterà periodista barceloní Esteban Delgado. El detonant han estat uns comentaris a la següent foto:

A l'Esteban Delgado sembla que no li ha agradat la decoració dels Volvo de la Colla de Santa Coloma.

Es dóna la circumstància que fa anys i panys que conec l’Esteban i tot i que ja sé que segurament no combreguem amb la idea de país, sempre li he parlat en català i curisoment, ell m’ha respost a mi i als de la colla també sempre en català, quan no el parla amb gairebé ningú més. Suposo que el tema de la independència, tal i com s’està posant últimament, li deu coure perquè segons ell …. “Hay algunos connacionales que confunden la velocidad con el tocino”

Vaig escriure a l’espai de comentaris de la web (una notícia sobre el seguiment del Ral·li de Suècia) i no s’han dignat a publicar-los. No entenc per què!!!  potser perquè en coneixer als “artistes” protagonistes parlo amb massa proximitat, no sé …. En fi, que ja que no s’han dignat a publicar el comentari, ho faig aquí:

“Esteban, hace muchísimos años que ves este tipo de banderas (esteladas) en Suecia, y por todos los rallyes del mundial … me parece muy raro que hayas puesto esa foto como algo fuera de lo normal (bueno, como no sea por tu discrepancia sobre el gusto decorativo de los Volvo). Más que nada porque supongo que viviendo en Barcelona sabes de sobra que sobre este tema no hay que rozar mucho para levantar escozores.

Por cierto, queridísima peña (lo digo por los demás), de verdad queréis enzarzaros en este tipo de discusiones también en este foro, queréis ponerlo a la altura de los foros futboleros?

Más que nada lo digo porque en 25 años que llevo con estas u otras banderas cuadribarradas en mis manos por tramos de medio mundo jamás he tenido problema alguno con nadie, ni con los connacionales. ¿No nos une más la afición a los rallyes que nuestras diferentes visiones rojigualdas?

Ah y por último, al homónimo del escritor ampurdanés famoso por su “Quadern Gris”, si quieres juzgar a alguien más por su ortografía y sintaxis en su segunda lengua puedes seguir por mi, que también he sido escolarizado íntegramente en catalán, desde la educación primara hasta algún que otro postgrado.

Saludos desde Girona!

PD Por cierto Esteban, no hay mal que por bien no venga, a pesar que he descubierto tus crónicas en esta web por los escozores, la verdad es que ciñéndonos al tema que nos ocupa, los rallyes, voy a seguirte a partir de ahora.”

Incidents apart, continuo enamorat del color que donen les estelades especialment a Suècia …. no n’estic segur, però crec que fins i tot en lluia una a la portada d’un dels llibres anuals que editen alguns dels periodistes españols just al salt conegut com a Colin Crest …. quantes contradiccions!!!!

Conte d’una tarda d’hivern a la plaça Al Tahrir

“En Hamid veu la cara de l’Alí en aquell home embolcallat amb la bandera que crida consignes. S’hi assembla però no ho és. Està absort, dins del blindat, observant i esperant que no arribin ordres contradictòries. Té a la butxaca el seu telèfon mòbil i rep sms’s contínuament. L’Alí feia dies que penjava a la seva pàgina personal del Facebook dures crítiques contra el règim. Durant l’últim permís en Hamid s’interessava per les seves reflexions i comentava amb els seus les idees que circulaven per Internet. A l’escola secundària l’Alí sempre havia tingut idees revolucionàries. També va pensar que era bo informar-se més i seguir el comandant Al-Qassimi que twittejava arengues defensores del règim. En Hamid les contrastava amb les idees de tants intel·lectuals egipcis que pregonaven que el canvi era inevitable…

Es sent oprimit dins la gàbia d’acer que teòricament el fa poderós. No es pot reprimir, obra l’escotilla i saluda al seu compatriota. Dins del tanc hi ha un egipci més!

Tot això passava en una tensa espera a la riba del Nil, al costat del pont Kasr Al, mentre vigilava els accessos a la Plaça Al Tahrir. El cap no va parar de donar voltes tota la tarda, sempre suplicant que no li ordenéssim cap acció que posés en perill tota aquella gent que defensava les seves pròpies idees”

Aquest conte m’ha vingut al cap mentre llegia al diari ARA la informació sobre la caiguda de Mubarak de divendres passat. M’imagino què havien de pensar els soldats i els seus superiors si estan connectats al món que els envolta i es relacionen amb aquells que algú els diu que són els seus enemics. S’ha dit que en aquestes revolucions del segle XXI les noves tecnologies estan essent claus. Perquè? Doncs perquè contràriament al que ha passat sempre, la comunicació no és piramidal (quina metàfora que això hagi esclatat a Egipte). Les xarxes socials tenen la capacitat de difondre els missatges en xarxa i no des del poder cap al poble. Tothom hi pot dir-hi la seva i difondre-ho.

Segurament aquest “conte d’una tarda d’hivern a la plaça Al Tahrir”, imaginat des de la comoditat i la distància, és una gran simplificació del que hi ha passat, i fins i tot destil·la un punt d’ingenuïtat. Però em pregunto fins a quin punt som conscients del canvi revolucionari que suposen les noves tecnologies i de com les podem utilitzar nosaltres, els catalans, i tota la resta de comunitats del món per arribar a ser allò que volem ser com a col·lectiu.

Bon Nadal i Feliç 2011

Repassant les fotos del ral·li de Suècia, em va venir el cap com seria la meva felicitació de Nadal d’enguany. Si, sí, ja sé que no a tots els que us l’he enviat us agrada el tema, però aquesta foto (que no la vaig fer jo, ho confesso) trobo que queda molt bé com el meu pessebre vivent particular ….

Si voleu els motius de Nadal més tradicionals, i esteu a prop d’Amer, podeu passar-vos pel pessebre vivent, però el de veritat! Aquiest any l’Eduard m’ha enredat perquè en fes el cartell, però amb una mica de photoshop (ah i la foto del poble sí que aquesta sí que és meva), no ha quedat pas malament. Els que us hi animeu, guardeu-vos del fred, perquè al menys Nadal i Sant Esteve es presenten molt freds!

L’endemà del 28N, jugant amb la llei d’Hondt … i sí, millor junts!

Sóc dels que fa molts dies que em quedava atònit quan els responsables de les diverses opcions independentistes es barallàven i entraven en una absurda espiral de retrets. Als ulls dels simpatitzants de la causa independentista, i sobretot dels que encara ho veuen encara com una utopia, aquesta desunió ha provocat que molts miréssin cap a un altre costat.

Abans d’escriure la carta a ‘El Punt’, ja vaig estar ‘jugant’ amb un full d’Excel que vaig construir per aplicar la llei d’Hondt, i veure com quedaven les opcions de ERC, SI i RCat amb els pronostics -molt raquítics- de les enquestes que s’anaven publicant. Avui l’he acabat de retocar i hi he entrat els resultats reals de les eleccions. No és una sopresa que només agafant els vots emesos, tot i la desunió que va desmobilitzar probablement a molta gent,  la unió de les candidatures independentistes hagués suposat millorar substancialment els resultats:

SI + R.cat treurien 5 escons.

Si Solidaritat i Reagrupament haguéssin anat junts, amb els mateixos vots que han obtingut per separat avui tindrien un grup propi, ja que a Lleida, tots junts haguéssin desbancat al PSC i haguéssin guanyat un diputat en detriment dels socialistes.

ERC + SI + R.cat haurien tret 17 escons.

Tot i el desgast de ERC, i amb la desmobilització que ha suposat la fragmentació de l’independentisme, si sumem els vots de les tres formacions la davallada respecte als resultats de ERC hauria estat molt menor. Curiosament la llei d’Hondt ens hagués donat dos diputats més, a la demarcació de Barcelona, en detriment de ICV i del PP!!! ,apart del de Lleida que es restaria al PSC.

En definitiva la davallada hauria estat moltíssim menor respecte als resultats de ERC de fa 4 anys, havent canviat el seu discurs més autonomista per un de més independentista.

Hi ha molta gent a Convergència que desitjaria la independència però no es creu que hagi arribat el moment.

Un altre anàlisi a fer, és què passa amb tota la gent que va votar ‘SI a la independència’ a les consultes populars. He analitzat aquest efecte a Amer, el meu poble, d’on tinc totes les dades i és molt curiòs. Si tenim en compte els votants que coincidien, a Amer es varen emetre 623 vots favorables a la independència de catalunya. (639 menys 10 d’inmigrants i menys 6 de menors). Els resultats de les eleccions al parlament, a Amer són molt curiosos, ja que uns 280 vots van a parar a les opcions independentistes, però els 343 els hauriem de buscar en CiU, el PSC i ICV, amb un clar domini dels de CiU. Tot i que evidentment Amer no pot ser molt paradigmàtic, si que crec que hi ha una dada clara: hi ha molta gent que voldria la independència però no se la creu, principalment votants de CiU. Potser aquesta gent són la veritable clau per aconseguir que el nostre país esdevingui un estat propi a mitjà termini. Hi ha molta feina a fer.

“A cara o creu”, carta publicada a ‘El Punt’ el 15/11/2010

, Dilluns 15/11/2010

ERC ha defensat fins ara tota sola al Parlament l’opció independentista segurament amb molta feina però també amb molt desgast i amb cert poltronament. Per mi ha arribat el moment de la saba nova. He assistit a les presentacions de Solidaritat Catalana i de Reagrupament i el discurs de totes dues formacions m’ha semblat tant contundent com  clònic. No sé a qui votar dels dos.

A Solidaritat hi he vist modernitat, carisma i imaginació. Les seves campanyes a Internet i a les xarxes socials tenen una força espectacular. Reagrupament m’ha donat la sensació de coherència, de ponderació, de voler la feina ben feta. Tenen un moviment de fons profund, organitzat i proper. Molts “reagrupats” anònims es paguen els cartells de la seva butxaca per convocar actes arreu i arribar a gent que difícilment arriba a Internet. Uns potser pequen de massa “arriats” i els altres potser confien massa en els “passos de formiga”, però en definitiva tots aporten “aire fresc”, i els seus valors sumen cap a un destí comú: la independència.

Prou d’alimentar les baralles! A les dates que estem, molta gent que es començava a creure la causa independentista es pregunta “com hi hem d’arribar si el primer que fan és barallar-se?”. No queda més remei que estar per sobre de les seves desavinences. Cal votar la independencia desacomplexada. A qui dels dos? Podem decidir-ho a cara o creu, Reagrupament i Solidaritat són dues cares de la mateixa moneda. El que cal es estar a la lliga de primera divisió del país. No ens podem permetre anar bramant i que la saba nova en quedi fora.